Arrel de l’obertura (http://ves.cat/bcte) de la celebrada i necessària nova seu fixa de l’Atzavara de Sant Feliu de Guíxols i dels recents concerts que l’Springsteen (Bruce pels amics, que es veu que per aquí en té molts), no me’n puc estar de comentar les diferències entre una i altra manera de viure la música en directe.
Els amics de l’Atzavara (http://www.atzavaraclub.com/index.php/ca/ ) porten una bona colla d’anys (com a mínim quinze), buscant-se la vida per aconseguir muntar concerts i sales d’assaig de manera totalment auto-gestionada i autònoma. Els valors que mou a aquesta colla d’incompresos, es troben bastant allunyats dels valors que la nostra societat té majoritariament com a propis. No ho fan per diners. No ho fan per interessos egoïstes. No ho fan per aconseguir favors. Només volen passar una bona estona escoltant música en directe en un local en condicions dignes. Amb el màxim respecte per als músics i per als assistents. Només volen ser un petit oasi i refugi per a tot aquells grups i aficionats que entenen la música i l’experiència del directe com una part fonamental de les seves vides. Els músics que han passat per l’Atzavara en surten encantats i sempre que poden hi tornen. De fet, un concert a l’Atzavara no és un show qualsevol. Sempre és una festa, independentment de qui hi toqui. De fet, jo sempre ho he definit com aquell que organitza una festa amb els amics i hi porta els seus grups preferits a tocar: Hard-Ons, Sonny Vincent, Steve Wynn, The Cherry Valance, The B-Movie Rats, Tav Falco, The Briefs, The Beasts of Bourbon,… Tot això en un ambient íntim, acollidor, amb bon so, bona companyia i unes entrades a un preu quasi simbòlic. No us podeu ni imaginar de lo afortunats que som tenint l’Atzavara! Som uns privilegiats!
En canvi, que ens hem trobat aquests dies de circ Springstinià? En primer lloc, la prepotència d’un promotor gegant que està en això pels diners. Els seus interessos són fer diners: augmentar ingressos i disminuir despeses. La música, els músics i els espectadors són simples factors dins de la seva equació especulativa. I diria que els espectadors, fins i tot, són una molèstia que desgraciadament ha de sofrir. Pobre promotor! Quina diferència arribar a l’Atzavara i que et rebin amb un somriure i una encaixada de mans o trobar-te amb la fredor d’un mercenari estúpid i malcarat que crida i ordena a la gent que faci una eterna i desorganitzada cua o que s’afanyi a entrar com el bestiar a l’escorxador. Coloma, jeu! O que per accedir o sortir d’un recinte gegantí com l’estadi Lluís Companys només hi hagi una porta per als milers i milers de persones amb entrada de pista. Això ja et crea malestar i et deixa entreveure el menyspreu amb el que es tracta al consumidor d’un servei que es paga a preus estratosfèrics, tot sigui dit. No estem parlant d’errades organitzatives degudes a la inexperiència del promotor, no. Aquest promotor porta desenes muntant concerts multitudinaris! Ja sap el que es fa, ja. Però tant se li’n carda. Té el producte estrella i ell continua emplenant.
I un cop ets a dins, què? Més aglomeració de gent, un so infecte que arriba o no segons el vent que bufa. Preus indecents. És això l’experiència de la música en directe? De fet, els Beatles van deixar de fer concerts per aquests motius. És just que els músics hagin de renunciar a tocar perquè s’han convertit en ídols de masses? No disfrutaria més el senyor Springsteen tocant en els llocs on va començar la seva carrera? En clubs com el Bottom Line de Nova York, el Roxy de Los Angeles, l’Agora de Cleveland o l’Stone Pony d’Asbury Park? Evidentment que si, però això privaria al 99% dels seus fans a assistir a algun concert seu. Difícil dilema.
Ján Kadár i Elmar Klos. Fins ara, aquesta parella de directors eren totalment desconeguts per mi. D’ara endavant, ja se on anar a trobar no bones, sinó boníssimes pel·lícules. “Obchod na korze” (La botiga del Carrer Gran) és la què m’ha permès descobrir l’excel·lència d’aquesta extranya parella. Kadár era hongarès de Budapest, mentre que Klos va néixer a Brno a l’època en que aquesta pertanyia a l’imperi austro-hongarès. Basada en una obra curta d’en Ladislav Grossman, qui en va escriure l’adaptació a la pantalla gran, és un extraordinari i tràgic drama amb algun toc de comèdia surrealista. Narra la història d’un simple fuster durant l’epoca de la ocupació nazi a Eslovàquia i el malson en el que la seva vida es converteix quan es veu obligat pel seu cunyat a fer-se càrrec de la merceria d’una vella jueva. Aquest tipus de expropiacions forçoses es van dur a terme dins d’un programa anomenat d’arianització, que és el que pretén denunciar el film financiat per les autoritats txecoslovaques l’any 1965. El que no es pot pagar amb diners i no té preu és la facilitat amb la que els dos artistes són capaços de mostrar l’angoixa que envolta a l’innocent protagonista, la brutalitat del sistema de la qual és cómplice involuntari i la debilitat i indefensió de les víctimes jueves. Realment extraordinàries les interpretacions d’en Josef Kroner i de sobretot de la veterana actriu polonesa anomenada Ida Kaminska, creant un personatge ple de tendresa, vulnerabilitat i dignitat. Un dels punts culminants i més impressionants de “Obchod na korze” el trobem durant el recompte dels jueus reunits a la plaça Major, on la desesperació i la impotencia colpegen amb tota la seva cruesa i brutalitat al dissortat protagonista. La parella de directors van co-realitzar un total de vuit pel·lícules entre el 1953 i el 1969, a més de participar en altres dos films col·lectius amb altres directors i de tenir les seves respectives carreres en solitari. “Obchod na korze” obtingué l’Oscar del 1965 a la millor pel·lícula de parla no anglesa.
Imagineu un paratge perdut al mig de les Guilleries en una gelada nit de desembre. Imagineu una carretera humida, estreta, plena de revolts i que ressegueix el recorregut d’un petit rierol d’aigues inquietes i fredes. Imagineu una caseta a la vora d’aquesta carretera, un refugi inesperat amb llar de foc, beguda i menjar. I ara imagineu que en aquesta caseta s’hi han reunit una cinquantena de persones per a gaudir d’una llarga nit de música i festa amb dues bandes molt especials de l’àrea de Girona. Ara imagineu que els Starsky Hutchers ocupen una part de la petita sala principal de La Casilla de les Mines d’Osor i que durant noranta minuts podeu gaudir de la seva original música en exclusiva. I que en acabat, és La Banda del Yuyu qui durant tres hores més us obsequia amb una fabulosa demostració de potència, sensibilitat i honestedat musicals. Públic i músics vivint moments realment únics i irrepetibles. Uns quants afortunats no haurem d’imaginar tot això que us explico perquè ho vam poder viure fa dos dies. La resta de mortals, desgraciadament, s’hauran de conformar amb la seva imaginació.
Això és el que diria Jesús de Natzaret en l’hipotètic cas de que s’hagués presentat per algun lloc de la península ibèrica durant uns dies d’agost d’aquest dos mil onze. Entenc que hi hagi gent que trobi confort llegint un llibre que recull unes històries i rondalles populars antiquíssimes (només podeu llegir les versions autoritzades d’en Mateu, en Lluc, en Joan i en Marc, llegir les versions pirates d’en Judes o d’en Maties està prohibit i vindran els de la SGAE a buscar-vos les pessigolles). Me n’alegro molt que aquestes coses us facin feliços, i us agraeixo i exigeixo que mantingueu aquestes activitats dins de l’estricta intimitat de les vostres vides i que no en feu proselitisme. Si us plau, no caigueu en la temptació i no feu com aquests fanàtics catòlics que supuren felicitat i estultícia per tots els seus orificis corporals. Tothom és lliure i pot escollir viure en la més completa indigència intel·lectual, però no pretengueu que la gent lliure i amb criteri segueixi el vostre camí. Llegir un llibre com la Bíblia requereix un cert esforç i un cert nivell intel·lectual. I sobretot, de la seva lectura no se’n desprèn que un s’hagi de tornar estúpid. El que han fet aquests fanàtics del papà Ratzinger ha sigut vomitiu, han superat tots els límits imaginables. Els fans de la Hanna Montana i en Justin Bieber han vist que han estat fent el ridícul i que l’autèntic ídol de masses del pop és Benet XVI. Ja m’imagino un allau de batejos i de comunions expréss per a poder ser membres de ple dret del club de fans de l’hereu de Sant Pere. Però en comptes d’això, perquè no comenceu a viure de veritat i busqueu la veritat i el sentit de la vida allà on realment és?
La veritat està al “Fun house” dels Stooges, al “II” de Led Zeppelin i als discos de la Velvet Underground i dels Misfits. La veritat està en els colors de Van Gogh i a les pintures de Caravaggio, de Goya i al “Jardí de les Delícies” d’El Bosch. A les pàgines del “Tirant” d’en Joanot Martorell, a l’”Otello”, “Romeo i Julieta” i “El rei Lear” d’en Shakespeare, “A l’elogi de la follia” d’Erasme de Rotterdam o a l’”Estranger” d’en Camus. El sentit de la vida és a “L’home tranquil” de Ford, a “Un condemnat a mort s’ha escapat” d’en Bresson i a “Supervixens” d’en Russ Meyer. El sentit de la vida està al “Princep Valent” d’en Hal Foster i al “Little Nemo” d’en McCay. El sentit de la vida el trobaràs al “Willpower” de Today is the day i a les aventures d’Spiderman. La veritat està a “Arrebato” d’en Zulueta, al “Phaseshifter” de Redd Kross i als discos d’en Syd Barrett i de Reagan Youth. El sentit de la vida el trobaràs al “Huckleberry Finn” d’en Twain, als contes d’en Poe i als llibres d’en Karl May i en Jack London. I evidentment, la veritat també la trobaràs ens els discos de Type O Negative: Christian Woman
Danzig ha caigut del cartell de l’Azkena! Damit! I a dos dies abans de començar el festival. Per mi era un els grans atractius de l’edició d’aquest any, o sigui que la decepció és enorme. Sóc fan de tota la seva carrera: Misfits, Samhain, la seva òpera Black Aria (si, també) i de la seva carrera en solitari, amb aquells discs inicials enormes (quina banda! John Christ, Chuk Biscuits i l’Eerie Von). I no l’he pogut veure mai. No les tenia totes, ja que recordo perfectament que en una vella entrevista al Popu (on si no?) ja assegurava que mai tocaria en un lloc on fessin curses de braus, i Vitoria, evidentment, és plaça taurina. Haurà sigut aquest el motiu pel que ha decidit unilateralment no anar a l’Azkena? Putus toros! Al llarg dels anys he vist els Misfits sense ell (inesborrable el record d’aquella primera visita a la sala Arzobispo amb en Doyle i en Jerry Only). Però a ell no. Fins i tot he vist en Biscuits amb Social Distortion en un altre inesborrable show al Garatge amb els Social Distortion d’en Mike Ness, en Dennis Danell i en John Maurer. Però a ell no. I ara venia amb en Tommy Victor de Prong! Uns altres que tampoc he pogut assaborir mai. Tinc la caixa dels Misfits en forma de taüt. Tinc la fabulosa caixa de Samhain; aquella que contenia tota la seva discografia, un còmic i fins i tot una cinta de vídeo en directe (si, encara tinc vídeo, i si, encara funciona). I ara m’he quedat amb un pam de nas. D’acord, segur que ara no deu ser el mateix que fa vint anys, però que voleu que us digui, em feia moltíssima il·lusió. Els seus últims discs havien sigut bastant merdosos, però “Deth Red Sabaoth” és molt bo.
Per costum, aquests de l’Azkena sempre anuncien alguna cancel·lació a l’última hora. Durant uns anys, els Soundtrack of our lives van cancel·lar una vegada i una altra. Un altre cop va ser Redd Kross. L’any passat Bad Brains (acabaran tocant aquest any? Creuem els dits). Ai, que serà de nosaltres a l’Azkena sense en Danzig… I en comptes d’ell, ens porten a Thin Lizzy. Però sense en Lynott, allò és una banda bervenera, igual que Kyuss sense en Josh Homme. Amb el canvi hi sortim perdent, però molt!! En fi, encara em queden els New Bomb Turks, Cheap Trick, Clutch i l’Ozzy com a màxims atractius, tot i que els ànims ja no són els mateixos que fa vint-i-quatre hores. Motheeeer!!! Sniff, sniff.
Obra clau de la música més extrema, “Willpower” de Today is the day em continua sonant igual de fascinant que la primera vegada que el vaig escoltar en una cinta que em van passar a finals de 1994. La primera vegada que t’enfrontes amb els crits histèrics i distorsionats de l’Steve Austin quedes totalment desconcertat. Sorprèn que un so emès per una persona pugui semblar tant humà i animal a la vegada. Que es pugui expressar extrema sensibilitat i violència brutal utilitzant el mateix recurs. El diàleg inicial de la cançó que obre el disc és la perfecta introducció del que ens trobarem durant els 33 minuts següents: un torrent d’emocions desbocades. La primera cançó, titulada igual que l’àlbum, és antològica, amb una primera primera part d’histèria absoluta fins que arriba la calma després de la tempesta, una calma que reposa sobre pura distorsió de fons mentre Steve Austin et posa la pell de gallina mentre canta “I don’t want you because I need someone till the day we die “. “My first knife” continua el viatge infernal per un mar de distorsió i de percussió desbocada. Altra vegada ens arriba ben endins quan recita “I wish you were with me instead of far away”. Aquestes paraules, com tot l’àlbum, estan dedicades al seu pare, mort d’accident de cotxe poc abans de gravar aquest monumental disc consagrat al “dolor de viure”. La resta de l’àlbum és senzillament perfecta, sempre movent-se per terrenys extremadament emocionals, com a l’èpica “Simple Touch” o a la sorollosa “Many happy returns”. Austin ha seguit gravant discos amb Today is the day, canviant sovint els músics que l’acompanyen. Són treballs tan destacables i interessants com “In the eyes of God”o“Kiss the pig”, però no crec que es pugui a repetir una cosa tant monumental com “Willpower”. Aquest divendres Today is the day presentaran a Barcelona “Pain is the warning”, de manera que podré tornar a veure a la Bèstia en persona després del seu pas per aquell llegendari Sant Feliu Fest del 2005, on van compartir escenari amb altres mites com No more lies, Lungfish o Unsane. Aquella vegada vam quedar bocabadats de l’entrega i la presència d’Steve Austin. Espero poder tornar a gaudir d’una experiència única aquest divendres a Mephisto.
Woody Strode, Captain Buffalo, decatleta i jugador de futbol americà.
Considerar a “Sergeant Ruttledge” com un film menor dins de la filmografia de John Ford és un gran error. Feta a la etapa final de la seva carrera, és un meravellós relat anti-racista que conté tots els elements tragi-cómics tan característics dels seu art i que mai ningú ha pogut imitar. La història d’un soldat negre acusat d’assassinat i violació és l’excusa perfecte per a una nova demostració del talent inesgotable de Ford. Sorprèn la barreja del western convencional amb una trama d’intriga criminal que a base de diversos flash-backs ens va explicant la història d’un soldat negre, antic esclau, que arrisca la seva vida per protegir a una comunitat racista i primitiva que el voldria veure humiliat i penjar-lo a la forca, incapaç de suportar que un ésser que menyspreen demostri amb cada un dels seus nobles actes que és molt millor que no pas ells. En aquesta ocasió, Ford va prescindir del seu equip d’actors habituals i va confiar en habituals secundaris com Jeffrey Hunter i Constance Towers. Però és sobretot
Buffalo soldiers del 10è de cavalleria a les acaballes del segle XIX.
la magnífica actuació de Woody Strode, carregada de noblesa i dignitat el que més destaca en el film. La escena del judici en que l’orgullós Strode esclata en plors és un dels moments més emocionants que Ford ens ha donat mai. Per aconseguir-ho, Ford va utilitzar un dels seus trucs més barroers. La nit abans del rodatge, va convidar Strode a beure fins que el va emborratxar. Woody, poc acostumat a beure, es va despertar el dia següent, encara a casa de Ford i va anar corrent cap el rodatge. Allí, Ford li va retreure públicament que s’hagués emborratxat i el va ridiculitzar davant de tothom. La barreja de frustració, ràbia i la ressaca van produir el seu efecte i Woody Strode va arribar a les llàgrimes, convertint aquella escena en una de les més reals que hagi filmat mai Ford.
A diferència de “The Searchers”, on el racisme i l’odi de John Wayne es mostren de manera més subtil, i potser per això més aterradora, a“Sergeant Ruttledge” l’odi racial és present a quasi tots els fotogrames. El públic assistent al seu judici desitja veure com Ruttledge és condemnat i humiliat, i d’aquesta manera denigrar al que és considerat pels seus companys del 9è regiment de cavalleria tot un exemple i model a seguir. Ford utilitza la figura de Ruttledge per honorar i fer justícia als primers regiments formats per negres de l’exèrcit americà, els Buffalo Soldiers, que van patir tota mena de discriminacions dins del mateix exèrcit i societat a la que servien. Com sempre, en mans de Ford, la història s’acaba convertint en un impressionant relat on el brutal contrast de la grandesa i la mesquinesa humanes juga amb els sentiments de l’espectador i ens reafirma en la nostra adoració al gran mestre americà.
És inevitable. Cada cop que veig qualsevol cosa relacionada amb Joy Division (“24 Hour Party People“, “Control” o “Joy Division“), he d’anar a recuperar el material original. Ahir vaig mirar una estona de “Control” de l’Anton Corbijn. El meu tros preferit és quan reprodueixen la primera aparició televisiva de Joy Division al programa local d’en Tony Wilson, Granada Reports. Fins i tot la introducció d’en Wilson és la mateixa, inclosa la “important” matització de que el “guitarra no és de Manchester, sinó de Salford”. Després d’això, en comptes d’interpretar “Shadowplay“, tal i com va passar a la realitat, Corbijn el que fa és copiar pla per pla la interpretació de “Transmission” a Something else de la BBC2, la seva única aparició d’àmbit estatal a la tele anglesa i que realment es va esdevenir un any més tard del que la peli de Corbijn ens vol fer creure. Per què el director fa aquesta traició a la realitat? La resposta és evident si veieu la retransmissió original de la BBC2. La mirada perduda de Curtis i els moviments de les seves extremitats sempre m’han fascinat, inimitable generador de compassió i enveja. Evidentment, la ment i l’ànima de Ian Curtis no estan presents en el plató, i sempre he imaginat que el que veiem és la lliure manisfestació del seu cos un cop alliberat del control de la voluntat humana. Cada cop que veig les dues actuacions de Something else, (sobretot “She’s lost control“) em cauen els collons a terra. Realment fascinant.
Maig del 1997. Sala Garatge. Sick of it all surten al petit escenari i em deixen enlluernat. Razzmatazz 2. 24 d’ Octubre de 2010. Sick of it all tornaran a escena i em tornaran a fer sentir el mateix que tretze anys enrera. Ho sé, hi tinc una fe cega. Soia són una d’aquelles poques bandes que saps que no et fallaran mai.Serà la sisena vegada que els vegi però l’excitació no pot desaparèixer quan un sap que es retrobarà amb uns vells amics. Perquè això són el que representen els germans Koller, en Craig “Ahead” Setari i l’Armand Majidi. Tornarem a cantar amb els nostres col·legues cançons com “World full of hate”, “Just look around”, “Straight Ahead”, “Build to last”,”Maladjusted” o “Injustice System”. I segur que ja hi podrem afegir les noves canonades que hi han a “Based on a true story”, el seu últim disc: “Death or jail”, “Nobody rules” o “Dirty money”. El bon jan d’en Lou ens acostarà el micro perquè l’ajudem a cantar “Step down” o qualsevol altre, mentre mirarem embadalits les piruetes i els salts d’en Pete. Tornarem a dubtar de la naturalesa humana de l’Armand i mostrarem el màxim respecte i admiració per en Craig. Les llegendes vives del hard-core ens tornen a visitar i ho hem de celebrar. I com sempre, per partida doble. Sempre han portat el millors teloners: Vision of disorder, Snapcase o Subterranean Kids. Aquest cop venen amb Madball!! Que no ens passi res!
Només quan, en un concert, la relació performer-audiència deixa de ser unidireccional, s’aconsegueix la plenitud i la consumació de la cerimònia del rock’n'roll. En aquestes situacions, la complicitat entre les dues parts és total, i es produeix la confusió entre qui porta realment el pes de l’actuació. No hi ha un director i un dirigit, sinó que els rols s’intercanvien continuament i les dues parts depenen totalment una de l’altra. En un d’aquests casos, l’artista pot canviar el seu repertori i adequar-lo a les necessitats de l’espectador, o fins i tot, s’ha donat el cas extrem en que un fan ha substituït el setlist original per un altre de creació totalment personal. Estem parlant d’actes no espontanis, sinó fets amb una pre-meditació i una confiança que només es pot donar dins del més absolut respecte i coneixement de la obra i el caràcter de l’artista “homenatjat”.
En aquest sentit de manipulació i enriquiment del que un grup pot oferir en directe, l’últim acte del que he sigut testimoni, i fins i tot còmplice, es va produir en el concert de The Soundtrack Of Our Lives al Turborock de València. Durant el dinar a les hores prèvies del show, es va tramar un complot del qual la víctima seria el cantant dels suecs, l’Ebbot Ljungberg. En aquest cas, un dels implicats, va demanar un dels plats més ridículs que he vist en ma vida, un plat que anava decorat amb unes estrelletes de plàstic. L’impacte de les estrelles va ser tant gran entre la resta de comensals que les estrelletes van passar a ser el centre de les converses següents. Coneixent a l’Ebbot com si l’haguéssim parit nosaltres, no ens va costar gaire arribar a la conclusió, que si li ensenyàvem una estrella, ens seguiria el joc, l’agafaria de seguida i hi jugaria. El repte era aconseguir immortalitzar el moment i demostrar fins a quin punt podríem arribar a manipular el concert. Evidentment, vam reeixir i el complot va ser tot un èxit. Val a dir, que amb personatges com l’Ebbot, la tasca era ben senzilla. Gaudiu de la foto que certifica el nostre triomf.
