|
|
 Donnie!! Enuff Z’Nuff amb els seus dos líders i fundadors oferint un concert per primera vegada al nostre país! Sens dubte, el gran i únic atractiu de la quarta edició del mini-Festival Glam Eslam celebrat al Mephisto de Barcelona el passat sis de febrer. Gran expectació i tones d’optimisme de cara al que ens poguessin oferir en Donnie Vie i en Chip Z’Nuff, sens dubte, els Lennon i McCartney del Hard Rock. Mentre que el show de Enuff Z’Nuff s’esperava amb folla il·lusió, fosques nuvolades i calamarsa eren la única previsió per als Faster Pussycat d’en Taime Downe. L’orientació que en Taime insisteix a donar a la banda, incomprensiblement no té gota de l’Sleaze potent i festiu que els va fer tan populars. Els suecs Dirty Passion ens van fer passar l’estona a força de previsible i ortodox Hard Rock i van preparar l’aterratge a escena dels herois de Blue Island. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure en Chad Stewart de Faster Pussycat seient a la bateria! Sort que tot seguit en Chip va aparèixer abillat amb un barret i unes gegantines ulleres rodones de color lila. En Donnie, més discret, lluïa unes ulleres fosques i una elegant jaqueta. La formació actual la completa en Tory Stogen, excels guitarra i cantant de The Black Mollys, recomanable banda de power pop de Chicago.
 Chip! Les bandes llegendàries no arriben a aquest estatus solament per posseir un repertori irreprotxable. Carisma i talent són els culpables que sorgeixi la màgia cada vegada que Enuff Z’Nuff trepitgen un escenari. En Donnie va estar exultant i hiperactiu, lluint la seva inimitable veu i complementant-se a la perfecció amb els jocs vocals d’en Chip. En Chad Stewart va vorejar la perfecció, i l’Stogen va lluir la seva classe. En Donnie i en Chip van poder rebre els elogis i reconeixements que es mereixen i que tantes ganes teníem de donar-los-hi. Ens van regalar perles com “Baby Loves You“, “Here goes my Heart” o “For Now“, van enrecordar-se’n dels seus estimadíssims Beatles (”Come together“), van presentar-nos dos fantàstics temes de “Dissonance” (disc solsament editat al Japó però que en breu tindrà edició internacional) i com no, “Fly High Michelle” i “New Thing“. Per desgràcia només disposaven d’una hora de temps, així que ens abandonaren amb la ferma promesa de tornar ben aviat a oferir-nos shows del doble de durada. Després d’aquest espectacle, poques ganes quedaven d’aguantar als Faster Pussycat industrials. Malgrat tenir en les seves files a tot un pirotècnic de la guitarra com en Michael Thomas (els experts l’anomenen el germà petit d’en Kery Kelly), a un tipus amb la història de Danny Nordahl (The Throbbs, NY Loose,…) o a l’incansable Chad Stewart, lo de Faster Pussycat va ser decebedor. Qui dimonis necessita escoltar “Cat house” o “Babylon“ en clau industrial? No se pas que hi tens al cap, Taime! Aviam, la banda tampoc va sonar malament i fins i tot veure l’estil de Thomas a la guitarra té el seu interès, però passar de la festivitat Sleaze al nihilisme industrial és un salt mortal que no tots aplaudim. Almenys “House of Pain” va sonar propera a l’original, malgrat que en Taime, un suspès clamorós en actitud, la va cantar assegut a la vora de l’escenari. Que tornin aviat els Enuff!!
 Tweet This Post  Delicious  Digg This Post  Facebook  Stumble This Post
 Cartell No se si Pedro Temboury tenia present als Angry Samoans quan el 2008 va escriure i filmar “Ellos robaron la picha de Hitler”. Temboury ja va cridar l’atenció amb “Kárate a muerte en Torremolinos”, la seva peli del 2003, una altra mostra de cine irreverent, ingenu i molt, molt imaginatiu. Si acceptem Troma com a génere, les dues películes en són dos perfectes i vàlids exemples. I amb el títol, ja ens podem fer una idea del seguit de despropòsits que ens explicarà Temboury: després de l’accidental troballa de la cigala de Hitler en un perdut bunker, el professor filo-nazi Dr. Weissman recluta a un grup d’skinheads malaguenys per a que robin la reliquia i la hi portin per a reimplantar-la en un cos ari i fer reviure el Führer. Un seguit d’aparicions estelars fan encara més especial aquest extrany i ultra-ingenu film: Jess Franco, Silvia Superstar, Bibian Norai, Eva San Marcos,… Franco, que ja va sortir a “Kárate a muerte en Torremolinos”, interpreta l’esperit del pare de Weissman, a qui se li apareix en unes al·lucinógenes visions. Franco també havia estat homenatjat a “Kàrate…” mitjançant un personatge anomenat Dr. Orloff, interpretat pel mateix Temboury, i en aquesta ocasió, l’ajudant de Weissman es diu Morpho, com el monstre assassí de “Gritos en la noche“. Silvia Superstar, lidera un grup de feministes que col·leccionen cigales de personatges històrics, i evidentment vol apoderar-se de la de Hitler. El grup d’skinheads es comporten com una colla d’inútils que amb més pena que glòria compleixen les ordres del Mad Professor.  A la peli no hi falten mamelles, drogues i rock’n'roll. L’encarregat de la música és en Jorge Explosión. Sense un duro, però amb molta imaginació i ganes es poden fer grans coses. No tothom és capaç de barrejar el cavall de Troia, les vaques boges i les flatulències causades per la ingestió de grans quantitats de fabada asturiana amb un mínim de gràcia. Destacable la escena en que un camell es treu uns tripis dels calçotets i es veu un primer pla d’un testicle que li penja per sota! O lo fàcil que es trobar una excusa en qualsevol escena per a que una actriu ens mostri el pitram.
Gaudiu del trailer!
http://www.youtube.com/watch?v=2KsEbzXTlOc
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
 Kurdt El vertader acte creatiu ve de la desesperació i de la alienació? De la impossibilitat d’adaptar-se a un món hostil o mancat d’atractius? Stooges, Rimbaud, Wipers, Charlie Parker, Goya, Patt Briggs, The Velvet Underground o Van Gogh. És llavors quan l’artista es refugia en un món de creació pròpia on troba un sentit a la seva existència? Es pot ser creatiu quan no n’hi ha necessitat? Són la fama i els diners inspiració per a crear? O són una trampa per fer-nos caure en la auto-complaença? Reflexions que inevitablement em fan pensar en els finals dels vuitanta i el nord-oest americà.
S’acaba de publicar “Grunge”, excelent recull de fotografies de Michael Lavine i textos de Thurston Moore. Aquest treball intenta documentar una escena que només tenia sentit en el seu propi aïllament i existència incestuosa. En el moment en que va ser descoberta, pels volts de 1990-91 la escena va morir. El que el món va comprar i comercialitzar ja només era un cadàver podrit.
Però mitjançant les fotos de Lavine, podem arribar a imaginar el que es va viure entre Seattle i Olympia, de la mateixa manera que unes fotos d’un explorador i aventurer ens mostraria l’existència d’una tribu perduda a l’Amazonas.
 Punkie amb estil. En aquest cas ens trobem a tribus de punks, mods, thrashers, rockers,… que van interpretar a la seva manera els aires de llibertat que els hi arribaren de California i Nova York. La seva manera de vestir-se, la seva manera de divertir-se, la seva música. Tot creat a partir de la espontaneïtat i la llibertat d’unes persones que no tenien res a perdre, ja que de fet no volien res.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
Ha passat un mes des de la visita que ens van fer Pat Briggs, Ena Kostabi i en “Tiru” Velez. Aquest temps no només no ha pogut esborrar el record de la seva passional i increïble visita, sinó que l’ha elevat a l’alçada d’aquells esdeveniments mítics que explicarem un i altre cop als nets. Quina presència la de l’amic Briggs! Quin aura i quin portent de veu! Unes qualitats només reservades als éssers especials, i que en el cas del líder de Psychotica, hi són, i en escreix. Els seus canvis de vestuari, gestos, i mirades, però sobretot la veu. Una veu potent, rica en color i portadora d’uns sentiments provinents del fons d’una ànima immensa. I quina presència la de l’amic Kostabi. L’enigmàtic Ena, vestit amb un barret, cabellera rossa i faccions marcades. La seva guitarra, sense estridències, omplint buits i jugant amb la veu de Briggs i el cello d’en Vélez. Sempre present, però desapercebut, inalterable, com un fantasma. L’aparició de diverses gravacions dels dos concerts estatals al Youtube amb  qualitat professional ens fan creure en la més que possible aparició d’un DVD oficial amb algun concert. Pot ser un regal inesperat per a uns fans de Psychotica a qui el destí ha tractat cruelment durant els últims deu anys. Per acabar-ho d’adobar, Psychotica van estar acompanyats per Mae Kurtz and The Fakers, sorprenent i suggeridor grup barceloní capitanejat per la enigmàtica Mae Kurtz, cantant de veu profunda i presència inquietant. Movent-se per terrenys foscos i boirosos, la seva música recrea atmòsferes inquietants i plenes d’imatges misterioses. Encara poc experimentats en directe, amb una mica de rodatge i fe en la seva proposta poden fer-se en la escena de les noves avantguardes de la música actual.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
M’he escoltat un parell de cops el nou disc de Pearl Jam i en sóc incapaç de recordar cap cançó. A les antípodes de la sensació viscuda després de les meves primeres exposicions a “Alive”, “Rearview Mirror”, “Better Man” o “Given To Fly”. És “Backspacer” un disc poc memorable? Si, aquesta és la meva sensació. Feia molt de temps que no seguia la seva trajectòria, i per el que sentit i llegit, es diu que aquest és el seu treball més inspirat en anys. Jo vaig quedar-me aturat al “Yield”. Ho continuaré intentant, tinc ganes de disfrutar amb els Pearl Jam actuals. Potser a la tercera em canvia la percepció. El que vaig sentir de l’Eddie Vedder a la peli d’en Sean Penn em va agradar molt. En canvi, vaig sentir una decepció enorme quan els vaig veure a l’Azkena fa uns anys. Vaig tenir a en Vedder a un metre durant el concert de Wolfmother. Un guardaespatlles de dos per dos em va treure les ganes de saludar-lo. I quan els vaig veure al Palau d’Esports a l’època del “No Code” em van deixar una mica fred, tot i que la “brusa” no em tocava a la pell en algun moment puntual, com quan van tocar “Rearview Mirror”. És el que passa quan has escoltat milers de vegades el bootleg d’Atlanta de l’abril del noranta-quatre. Allò és tant perfecte i excitant que tot lo altre et sembla una merda. I mira que en sóc fanàtic d’ells. Tinc la versió super-deluxe full equipped de la reedició del “Ten” i aquells primers anys els tinc molt mitificats, potser massa. Després de l’Azkena, un amic meu em va mirar horroritzat quan li vaig dir amb buida tristor que potser no eren tant bons com ens pensàvem. Mentres escric, estic escoltant “Backspacer” altre cop i m’està agradant més. I ric.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
Psychotica al nostre país! Encara no m’he fet a la idea que en unes setmanes tindré a en Pat Briggs davant dels nassos. Potser és la última gran estrella, l’últim dels creadors purs, un geni que només segueix el seu instint i que defuig el camí de la popularitat i l’adoració de masses. Un autèntic pioner del qui se n’han aprofitat uns quants per a aconseguir la fama i la glòria durants els noranta. Els seus descobriments artístics potser no han arribat a la gran massa, però altres artistes molt més limitats se’ls han apropiat per a satisfer els seus miserables egos i acons eguir recompenses no merescudes. Pat Briggs, transformista extraordinàri amb la capacitat de reinventar-se a cada passa i continuar sorprenent. Amb Psychotica, només han arribat a fer tres àlbums, i un d’ells encara s’ha publicat de manera semi-clandestina.
La seva aparició al Lollapalooza del 96 va ser un xoc. Per a altres va ser tota una inspiració. En una època en que aconseguir música i informació de grups poc coneguts era una autèntica odissea, un projecte com el de Psychotica tenia tots el números per convertir-se en una banda  de culte. I només una revista com el Popular 1 podia fer-se ressó d’algú amb una imatge i músiques tant explosives : glam, punk, metal?!. Amb els anys i la falta d’informació, el culte va anar creixent i creixent. La popularització de la xarxa i la universalització al seu accés ens ha permès obtenir informació en format visual i musical que no ens hauríem ni atrevit a somniar quinze an ys enrera. Psychotica, però, han continuat envoltats d’un gran misteri, sobretot degut a la clandestinitat en que sembla viure la seva ànima creadora, l’inigualable Pat Briggs. El seu braç dret, Paul Ena Kostabi, és també tota una llegenda de la guitarra i de l’underground de Nova York. Polifacètic com pocs, va estar en l’embrió de White Zombie,Youth Gone Mad i Psychotica, a més de col·laborar incansablement amb qualsevol tipus de proposta que sorgís de les catacumbes del Lower East Side. La formació original de Psychotica es completa amb Enrique “Tiru” Velez, un paio que toca el cello, cosa rara, rara en una banda de rock. “Tiru” havia format part dels Nine ways to Sunday a principis dels noranta, juntament amb Charlie Clouser, ex- Nine Inch Nails. Tres personatges únics i irrepetibles. Mon dieu! És que parlem de Psychotica!
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
Els Estats Units d’Amèrica són un país immens. Dins de les seves fronteres hi podem trobar de tot. Joies naturals i artificials. Cultura i diversió. Però els USA tenen una cara fosca, molt fosca. A part de tenir ciutats com Nova York, considerada el centre del món, o Los Àngeles, la capital del glamour i les estrelles de cine, a Amèrica també hi trobem llocs perduts i deixats de la ma de Déu , com ara West Memphis, a Arkansas. Aquí, l’any 1993, s’hi va cometre un esgarrifós assassinat de tres nens petits, un dels quals va patir una mutilació als seus genitals. La confessió d’un adolescent va conduir a la policia a detenir-lo a ell i a dos nois més. Les estranyes característiques dels assassinats van fer creure que s’havien comès durant la celebració d’algun ritual satànic. Els tres nois, seguidors del heavy metal (Metallica, Slayer, Megadeth,…), i que acostumaven a anar vestits de negre i que algun cop havien tingut problemes amb la llei, van ser portats a judici. Aquest judici és el que es documenta a “Paradise Lost. The Child Murders at Robin hood Hills.”. Amb llibertat absoluta per seguir procés judicial, entrevistar als pares de les víctimes i als presumptes culpables, les càmeres ens mostren com es va desenvolupar el judici, si el que es va fer a West Memphis se’n pot dir així. La policia i els fiscals, sense cap mena de prova incriminatória clara, van aconseguir que el jurat els declarés culpables. El jutge va dictar pena de mort per un d’ells, perpètua per un altre, i perpètua més quaranta anys per l’altre. La confessió de Jessie Miskelley (aconseguida després de dotze hores d’interrogatori, dels quals només els minuts finals van ser gravats), un jove amb un coeficient mental menor del normal, altament infantil i influenciable, va ser tot el que van necessitar per demostrar la seva culpabilitat.  El documental mostra tot el ridícul i vergonyós procés. Hi trobem de tot: fiscals mediocres, policies corruptes fins a la mèdul·la o incapaços de veure-hi tres en un burro (no se què pensar), pèrits que s’han tret un doctorat per correu sense fer cap classe i personatges d’allò més sinistres i inquietants. A mesura que avança la cinta, la indignació i la incredulitat van augmentant exponencialment. Culpables de que? De ser diferents i dur el cabell llarg? D’escoltar heavy metal? De ser adolescents inadaptats? Culpables de ser de classe baixa? Com pot ser que això passi a les portes del segle vint-i-un, i a Amèrica? Porten ja catorze anys a la presó i la vida destrossada. Després de veure “Paradise Lost”, Henry Rollins va gravar un disc, “Rise Above”, amb cançons de Black Flag per recaptar fons pels tres nois. Jello Biafra i altres han donat material en actes benèfics. Es va crear un moviment de suport als Tres de West Memphis que recull fons per intentar repetir els judicis.
En podreu trobar més informació a :
http://www.freewestmemphis3.org/index.php
Escrit mentre sonava el ”Master of Puppets” de Metallica.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
Un sempre es pot trobar amb sorpreses inesperades i reviure aquella sensació d’estar descobrint quelcom especial. L’altre dia em va passar això veient “Platinum Blonde” (al satèl·lit l’anomenen “La jaula de oro”), un film de l’any 1931 del mestre Capra i una de les primeres mostres de comèdia esbojarrada, gènere molt popular durant la dècada dels trenta. No es troba dins de l’ample s ac de pel·lícules llegendàries del director d’origen sicilià, però s’ha de veure. El perquè té un nom i cognoms que a la gran majoria li són desconeguts, però que després de veure “Platinum Blonde”, ens quedaran gravats per sempre. No són ni els de la Jean Harlow ni els de la Loretta Young. Parlo de… Robert Williams. Si, si, Robert Williams. Que té aquest home d’especial? Té el carisma de James Stewart, la gràcia de Cary Grant, el magnetisme de Gary Cooper i la fatxenderia de Clark Gable. Sembla impossible, però és cert. I de tot això ja en va donar mostres el 1931!, molt abans que aquests noms creessin la seva llegenda. I perquè no es recorda a Robert Williams o perquè no va aparèixer en cap film important? La fatalitat va ser que Hollywood es veiés privada d’una de les seves grans futures estrelles: va morir de peritonitis tres dies després de l’estrena de “Platinum Blonde”. Tenia trenta-quatre anys. Va desenvolupar la seva carrera amb èxit a Broadway, fins que el 1930, amb l’arribada del cinema mut, les productores van llençar-se a produir un allau d’adaptacions dels èxits de Broadway. RKO el va fitxar per repetir el paper que feia a “Rebound”. L’any 1931 va participar en quatre pel·lícules. La última la va fer per Columbia després de ser escollit pel mateix Capra. Quina gran pèrdua.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
No m’hauria pensat mai que trenta-cinc anys després de gravar “Born To Run”, Springsteen i la E Street Band convertirien el Festival de Glastonbury en una emocionant celebració musical. El que ja és l’hòstia, és que l’espectacle ofert per Little Steven, Weinberg i companyia s’hagi de comparar amb tots els altres cap de cartell del Festival. És obscé esmentar en la mateixa frase a la E Street Band i a una merderada tipus Franz Ferdinand, que no es mereixen ni estar a la mateixa galàxia que els de New Jersey. I això que la E street Band ja no és lo que havia sigut als 80 (i no parlem de de la E Street Band que del 77 al 79 va ser, sense discusió possible, el grup més poderós del planeta). Lo de Glastonbury va ser ofert per la BBC amb un so i una realització quasi perfectes, tot i que anunciar “Thunder Road” com si fos “Tenth Avenue Freeze Out” és una errada que no farien ni els de Tele5. En defensa de la BBC, cal dir que en els prop de cent minuts d’emissió, no hi ha ni una intervenció de cap locutor, a diferència de les transmissions que fa TVE, en la que presentadors oligofrènics ens poden induir a pensar que la pena de mort en alguns casos està més que justificada. No se quan durarà aquesta segona joventut que semblen viure els E Streeters, ja que l’estat físic d’en “Big Man” és força llastimós i no passa de ser un simple holograma de l’incansable bufador que irrumpia com un huracà a “Tenth Avenue Freeze Out”. I en “Phantom” Frederici ja és mort. Però és reconfortant veure en acció Springsteen, a Miami Steve i veure que en “Mighty” Max encara conserva la potència i el ritme prodigiós que l’han fet llegenda. De moment, estan superant, i de llarg, totes les meves expectatives. També té collons que l’Springsteen acompanyés en un tema (The ‘59 Song) als The Gaslight Anthem. Està molt bé que doni suport a grups de New Jersey, però s’ho podria haver estalviat, no? Aquests jovenets també han acompanyat a en Mike Ness i companyia aquest 2009. Estaria bé que l’Springsteen cedís una mica d’energia i entusiasme a Mr. Social Distortion, perquè el que se li va veure a l’antic Zeleste va ser més aviat inexistent.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
Ja fa vint anys que va aparèixer el “Negative Waves” dels Bored!, inimitable grup de Melbourne que va estar en actiu entre els anys 1988 i 1989. Dotze temes de punk-metal-grunge-rock que dues dècades més tard continuen sonant igual d’estridents i frescs com el dia de la seva publicació. En aquella època encara no era cool declarar-se fanàtic dels Stooges, Sonic Youth, els MC5, Motorhead, Black Sabbath i els New York Dolls, així que lo que van gravar els aleshores joveníssims Dave Thomas, John Nolan, “Buzz” Munday i Grant Gardner és una autèntica i pura joia. Mitjançant els pocs diners que podien estalviar dels seus concerts, anaven llogant dies d’estudi, de manera que el resultat final es va fer en diferents sessions. El so és estratosfèric, com una banda de garatge endollada directament a una línia d’alta tensió, pura distorsió i energia. Es van adelantar deu anys a lo que farien els Hellacopters en la seva primera etapa. “C.S.M. (No Way)”, la peça inicial és tot un clàssic de l’epoca, ideal per fer air-guitar i desnucar-se fent head-banging. Però també destacaré les brutals “It’s alright”, “Backstreet Girl” i “Satisfaction”, tot i que el disc és perfecte i no baixa la intensitat en cap moment. Hi han incloses un parell de versions : “Remedy” dels Rose Tattoo i “Whole Lotta Rosie” d’AC/DC. En la reedició en vinil del 2005 de Bang! Records, s’hi van incloure un parell de cares B: “Round and Round” i “Search and Destroy” dels Stooges. En aquella època es van fer un tip de tocar amb gent de la zona com els God, Hard Ons, Killing Time o els Dirty Lovers, i van fer de teloners per a l’Iggy, Sonic youth, Dinosaur Jr., en Rollins i els Ramones. Al cap d’uns anys, John Nolan formaria els Powder Monkeys amb el malaurat Tim Hemmensly dels God. Els Bored!, peça clau de l’underground australià i sens dubte uns dels catalitzadors de la onada escandinava que arribaria els noranta.
Tweet This Post Delicious Digg This Post Facebook Stumble This Post
|
|