“Arrebato” continua sent tant trencadora, moderna i influent com quan es va estrenar fa trenta anys. La segona i última pel·lícula d’Iván Zulueta és i serà la visualització definitiva de la obsessió portada a les seves últimes conseqüències. En un món de felicitats efímeres i buides, certs éssers poden trobar instants de plaer infinit durant els quals abandonen la vida terrenal per a perdre’s en un altre pla existencial, on temps i espai no tenen sentit. Comprensiblement, esdevindran totalment depenents d’aquests orgasmes. Tot fent una analogia amb el món de les addicions, ja sigui al sexe, drogues o feina, Zulueta va deconstruir el cinema de vampirs i ens va legar un dels films que realment calen veure. Formalment impecable. El muntatge, l’ús de la veu en off, la música i sobretot les hipnòtiques imatges gravades en 8 mm. Tot és antológic i mereixedor d’estudi per a futurs cineastes, tot i que ha d’ésser frustrant consumir una obra com aquesta i adonar-te’n que Zulueta va ser capaç d’arribar a llocs que altres no poden ni albirar-ne la més mínima insinuació. Ell els va albirar, concebre i donar forma gràcies al seu geni únic. Un geni que va dosificar en tasques de disseny, pintura, cartellisme i decoració. Amb “Arrebato“,el donostiarra ho va donar tot, i el rodatge el va absorbir fins al punt de perdre tant la seva salut com l’estabilitat mental. Poc després es recloguí amb la seva addicció a la heroïna a casa dels seus pares, on va morir fa un any. Eusebio Poncela i Will More també van entregar completament el seu potencial vital a la càmara, insuflant vida pròpia a una obra total que seguirà creant nous addictes ad eternam. Per augmentar encara més la fascinació sobre Zulueta, el venezolà Andrés Duque va trencar el 2004 l’aïllament del basc i va visitar-lo a casa seva. De la trobada en va sorgir un documental titulat “Ivan Z“. Totalment recomanable. I encara més sobre “Arrebato” i Zulueta en aquest article: http://www.blogsandocs.com/?p=496
Ahir finalment es va produir el petit miracle i en Kris Kristofferson va tocar al Festival de la Porta Ferrada de Sant Feliu de Guíxols. Els mals auguris en forma de cancel·lació per les dificultats econòmiques del Festival no es van complir i fins i tot es va traslladar el recital de la sala Les Vegues a l’escenari principal del Port degut a la demanda d’entrades. A una hora tant intempestiva com dos quarts d’una passats de la matinada, va aparèixer davant de les nostres privilegiades pupil·les, una de les icones més gegantines de la música popular nord-americana del segle passat. Un faristol, una ampolla de suc de taronja i una guitarra són les armes amb les que ahir, el texà d’ulls blaus, va conquerir el Baix Empordà. La seva veu ha perdut molta varietat de registre, es va fer evident la dificultat amb la que toca la guitarra en l’actualitat, però ni aquests factors ni la tímida tramuntana que ahir bufava a Sant Feliu van poder superar el magnetisme i el carisme del mite. Repàs completíssim a la seva carrera, no només tocant els seus imprescindibles clàssics sinó recordant cançons com ara “Sandinista” del “Third World Warrior”. Tampoc van faltar àcids atacs als dirigents americans que han comès malifetes en nom del seus país o recordatoris per a altres “Outlaws” com ara en Dennis Hopper o en Johnny Cash. Extremadament amable i humil, no es va estar de respondre, amb un punt d’ironia, a un crit espontani de “Guapo” per part d’una fan, definint-se a ell mateix com un iaio que no s’aguanta els pets. Després del concert, encara va estar firmant autògrafs i fent-se fotos abans de pujar a l’autobús que el portaria al Jazzaldia de Donostia. Avui, d’aquí mitja hora, seran els guipuscoans els afortunats. Jo, tornant cap a casa, em retrobaria amb el seu bus a la carretera, entre Santa Cristina i Llagostera. Va ser un dels avançaments més excitants de la meva vida.
Aviat es compliran els vint-i-cinc anys d’”Una nit a Casablanca”, immerescudament oblidada road-movie catalana dirigida per l’Antoni Martí. En Carles Pongiluppi il’Emma Vilarasau són en Pau i la Geltra, dos joves alienats i desubicats que decideixen abandonar el seu entorn habitual i emprendre un viatge de descoberta i iniciació vitals. Les circumstàncies faran que els seus camins es trobin i que es vegin immersos en un seguit d’aventures i encontres amb personatges de tot tipus. Martí va ser capàs de dotar a la pel·lícula d’un ritme generós, Pongiluppi i Vilarasau van donar caràcter als seus personatges i l’Àngel Quintana va firmar un guió intel·ligent i mordaç a parts iguals. La manera de crear i mantenir el desig sexual latent entre els dos protagonistes és un dels grans mèrits d’Antoni Martí, ja que és una ombra que contínuament persegueix als dos herois i converteix a “Una nit a Casablanca” en una més que notable pel·lícula que ha envellit de manera excel·lent. Francesc Orella, Alfred Lucchetti, Carles Rañé, Víctor Israel, Emilio Gutierrez Caba o fins i tot Guillem Terribes són només uns quants noms dins de la llarga llista de personalitats o actors que van col·laborar-hi, donant vida a una sèries de personatges que enriqueixen la història. Catalunya també esdevé un personatge més del film, ja que la localització geogràfica dels protagonistes condiciona contínuament el seu comportament, que es torna més decidit i salvatge a mesura que ho fa el terreny: del bullici inicial de Platja d’Aro (mostra d’oci estèril i efímer), a la quietud desèrtica i introspectiva de les Terres de l’Ebre. Per aquells que teníem poc més de deu anys el 1986, visualitzar ara “Una nit a Casablanca” també és un viatge al passat i un retrobament amb una època que realment sembla prehistòrica però que al mateix temps ens acompanyarà sempre. Com quasi totes les altres produccions catalanes del seu temps, la carrera comercial del film va ser curta i discreta, fruit d’un mercat immadur i incapaç de digerir una proposta tan moderna i avantguardista com “Una nit a Casablanca”. Antoni Martí no tornà a dirigir res més. Un film de culte, molt poc conegut i pitjor distribuït. Si algun cop teniu la oportunitat d’aconseguir-ne una còpia o assistir-ne a una projecció, no ho dubteu, en quedareu gratament sorpresos.
Més que un actor, un personatge tipus dels d’en John Ford, d’aquells que la seva sola presència imposa respecte, admiració i impressiona. Campió de rodeos i genet excepcional, va començar la seva carrera fent de doble de Henry Fonda a “Fort Apache”. Durant aquest mateix rodatge, va evitar un terrible accident d’un carro que corria sense control amb tres actors a dins i que anava directament a estampar-se contra una paret de roca. Sense pensar-s’ho dos cops, s’hi va dirigir amb el seu cavall i va aconseguir aturar el que semblava inevitable. John Ford s’hi va acostar i li va dir que la seva acció seria recompensada: un contracte com a actor de set anys de durada. Això va passar el 1948. Johnson apareixeria a “3 Godfathers” i a “She Wore a Yellow Ribbon”. A “Wagon Master”, Ben Johnson va ser el protagonista absolut d’un dels millors films de Ford, la epopeia d’una caravana de mormons forçats a marxar del seu poble i a dirigir-se cap a l’oest. Però Johnson no es va convertir en una super-estrella com ara John Wayne. “Wagon Master” no va ser un èxit de taquilla i a més, Johnson, va fer el que ningú en tot Hollywood va tenir pebrots de fer mai: es va encarar amb John Ford. Això va succeir durant el rodatge de “Rio Grande”, el 1950. Ben Johnson i Dobe Carey estaven xerrant durant el sopar i discutint sobre el rodatge del dia:
“Avui, pel meu gust hi han hagut massa trets pels pocs indis que han caigut a terra”, digué Johnson.
Es va fer el silenci.
“Que has dit?”, llençà Ford.
“Parlava amb en Dobe, Senyor Ford”.
“Ja ho se. Que has dit?”
“Només parlava amb en Dobe”.
“Escolta, imbècil. T’he fet una pregunta!”
Johnson va anar directe a cap a Ford, li digué quelcom que ningú pogué sentir i tot seguit li digué que es fotés la seva pel·lícula pel cul i marxà.
Ford, adonant-se que n’havia fet un gra massa, va demanar a Johnson que si us plau tornés a seure i que continués sopant amb tothom. Però ell no va tornar fins el dia següent. Mai més van parlar de l’incident. Tot i els anys que li quedaven de contracte, Johnson i Ford no van tornar a treballar junts fins el 1963. Molts també recordarem a Ben Johnson pel seu paper com a Sam the Lion a “The Last Picture Show”, de Peter Bogdanovich, reconegut deixeble i admirador de John Ford. Curiosament, inicialment es va negar a participar al film degut a que hi havien nus i s’hi utilitzava un tipus de llenguatge que Johnson considerà groller i poc respectuós. El mateix Ford el va convèncer d’acceptar el paper. Ben Johnson guanyà l’Óscar per la seva interpretació. En el discurs d’acceptació, va donar les gràcies a John Ford.
Una celebració. Boja nit de música i gresca la que es va viure un dissabte a la nit al local dels Jokers de Figueres. L’excusa, el seu quinzè aniversari. El resultat, quatre músics desbocats baixant contínuament de l’escenari i compartint micro amb la al·lucinada audiència. Comunicació, participació i energia per donar i per vendre. Membres de grups de la històrica escena de Nova York compartint joia de viure amb motoristes tatuats, punkies de postal, criatures i vells. Cançons dels Dictators, Fleshtones i el clàssic Gloria amb la banda asseguda a terra al mig de la gent. El crescendo final ens fa levitar i totes les ànimes es converteixen en una. Així és com The Masterplan entenen el que ha de ser un concert. Dues guitarres, un baix, una bateria i quatre cors curulls de passió que bateguen a ritme de simple Rock’n'Roll. Andy Shernoff, Keith String, Bill Milhizer i Paul johnson ho tenen. No cal dir res més.
“Straw Dogs”, o l’enèssima dissecció de l’autèntic esperit humà per part de Sam Peckinpah. Dos anys posterior a “The Wild Bunch” i dos anys anterior a “Pat Garrett & Billy The Kid” (per cert, en Kris Kristofferson al Festival de la Porta Ferrada el 27 de juliol!). Una parella feliçment casada es muda a viure al perdut i ferèstec poble de la Gran Bretanya on ella ha
La violació.
crescut. La primera escena ja ens mostra que el panorama idílic que Dustin Hoffman s’havia imaginat trobar és en realitat un infern habitat per éssers humans en constant estat de guerra: contra ells mateixos i contra els altres. Una Susan George esplèndida, en tots els sentits, serà el detonant que acabi amb la fràgil pau que intenta regnar al poble. Això i la insolent inocència de l’indefens Henry Niles, personatge mític a afegir a la llista encapçalada per en Boo Radley i el monstre de Frankestein. Violència per un tubo: violència emocional, violència sexual i violència violència: bruta i desesperada, sense un bri de èpica ni honorabilitat. Egoisme i covardia, els dos motors que propulsen la existència humana. I tot a través de l’ull de Peckinpah, una mirada asèptica i crua, mostrant la cara més humana i real dels homes. Talment un documental dels de la 2. En breu se n’estrenarà una nova versió dirigida per l’ex-crític Rod Lurie, localitzada al Deep South americà i protagonitzada per Kate Bosworth i James Marsden. Realment és necessària?
Enuff Z’Nuff amb els seus dos líders i fundadors oferint un concert per primera vegada al nostre país! Sens dubte, el gran i únic atractiu de la quarta edició del mini-Festival Glam Eslam celebrat al Mephisto de Barcelona el passat sis de febrer. Gran expectació i tones d’optimisme de cara al que ens poguessin oferir en Donnie Vie i en Chip Z’Nuff, sens dubte, els Lennon i McCartney del Hard Rock. Mentre que el show de Enuff Z’Nuff s’esperava amb folla il·lusió, fosques nuvolades i calamarsa eren la única previsió per als Faster Pussycat d’en Taime Downe. L’orientació que en Taime insisteix a donar a la banda, incomprensiblement no té gota de l’Sleaze potent i festiu que els va fer tan populars. Els suecs Dirty Passion ens van fer passar l’estona a força de previsible i ortodox Hard Rock i van preparar l’aterratge a escena dels herois de Blue Island. La sorpresa que ens vam endur quan vam veure en Chad Stewart de Faster Pussycat seient a la bateria! Sort que tot seguit en Chip va aparèixer abillat amb un barret i unes gegantines ulleres rodones de color lila. En Donnie, més discret, lluïa unes ulleres fosques i una elegant jaqueta. La formació actual la completa en Tory Stogen, excels guitarra i cantant de The Black Mollys, recomanable banda de power pop de Chicago.
Chip!
Les bandes llegendàries no arriben a aquest estatus solament per posseir un repertori irreprotxable. Carisma i talent són els culpables que sorgeixi la màgia cada vegada que Enuff Z’Nuff trepitgen un escenari. En Donnie va estar exultant i hiperactiu, lluint la seva inimitable veu i complementant-se a la perfecció amb els jocs vocals d’en Chip. En Chad Stewart va vorejar la perfecció, i l’Stogen va lluir la seva classe. En Donnie i en Chip van poder rebre els elogis i reconeixements que es mereixen i que tantes ganes teníem de donar-los-hi. Ens van regalar perles com “Baby Loves You“, “Here goes my Heart” o “For Now“, van enrecordar-se’n dels seus estimadíssims Beatles (“Come together“), van presentar-nos dos fantàstics temes de “Dissonance” (disc solsament editat al Japó però que en breu tindrà edició internacional) i com no, “Fly High Michelle” i “New Thing“. Per desgràcia només disposaven d’una hora de temps, així que ens abandonaren amb la ferma promesa de tornar ben aviat a oferir-nos shows del doble de durada. Després d’aquest espectacle, poques ganes quedaven d’aguantar als Faster Pussycat industrials. Malgrat tenir en les seves files a tot un pirotècnic de la guitarra com en Michael Thomas (els experts l’anomenen el germà petit d’en Kery Kelly), a un tipus amb la història de Danny Nordahl (The Throbbs, NY Loose,…) o a l’incansable Chad Stewart, lo de Faster Pussycat va ser decebedor. Qui dimonis necessita escoltar “Cat house” o “Babylon“ en clau industrial? No se pas que hi tens al cap, Taime! Aviam, la banda tampoc va sonar malament i fins i tot veure l’estil de Thomas a la guitarra té el seu interès, però passar de la festivitat Sleaze al nihilisme industrial és un salt mortal que no tots aplaudim. Almenys “House of Pain” va sonar propera a l’original, malgrat que en Taime, un suspès clamorós en actitud, la va cantar assegut a la vora de l’escenari. Que tornin aviat els Enuff!!
No se si Pedro Temboury tenia present als Angry Samoans quan el 2008 va escriure i filmar “Ellos robaron la picha de Hitler”. Temboury ja va cridar l’atenció amb “Kárate a muerte en Torremolinos”, la seva peli del 2003, una altra mostra de cine irreverent, ingenu i molt, molt imaginatiu. Si acceptem Troma com a génere, les dues películes en són dos perfectes i vàlids exemples. I amb el títol, ja ens podem fer una idea del seguit de despropòsits que ens explicarà Temboury: després de l’accidental troballa de la cigala de Hitler en un perdut bunker, el professor filo-nazi Dr. Weissman recluta a un grup d’skinheads malaguenys per a que robin la reliquia i la hi portin per a reimplantar-la en un cos ari i fer reviure el Führer. Un seguit d’aparicions estelars fan encara més especial aquest extrany i ultra-ingenu film: Jess Franco, Silvia Superstar, Bibian Norai, Eva San Marcos,… Franco, que ja va sortir a “Kárate a muerte en Torremolinos”, interpreta l’esperit del pare de Weissman, a qui se li apareix en unes al·lucinógenes visions. Franco també havia estat homenatjat a “Kàrate…” mitjançant un personatge anomenat Dr. Orloff, interpretat pel mateix Temboury, i en aquesta ocasió, l’ajudant de Weissman es diu Morpho, com el monstre assassí de “Gritos en la noche“.Silvia Superstar, lidera un grup de feministes que col·leccionen cigales de personatges històrics, i evidentment vol apoderar-se de la de Hitler. El grup d’skinheads es comporten com una colla d’inútils que amb més pena que glòria compleixen les ordres del Mad Professor. A la peli no hi falten mamelles, drogues i rock’n'roll. L’encarregat de la música és en Jorge Explosión. Sense un duro, però amb molta imaginació i ganes es poden fer grans coses. No tothom és capaç de barrejar el cavall de Troia, les vaques boges i les flatulències causades per la ingestió de grans quantitats de fabada asturiana amb un mínim de gràcia. Destacable la escena en que un camell es treu uns tripis dels calçotets i es veu un primer pla d’un testicle que li penja per sota! O lo fàcil que es trobar una excusa en qualsevol escena per a que una actriu ens mostri el pitram.
El vertader acte creatiu ve de la desesperació i de la alienació? De la impossibilitat d’adaptar-se a un món hostil o mancat d’atractius? Stooges, Rimbaud, Wipers, Charlie Parker, Goya, Patt Briggs, The Velvet Underground o Van Gogh. És llavors quan l’artista es refugia en un món de creació pròpia on troba un sentit a la seva existència? Es pot ser creatiu quan no n’hi ha necessitat? Són la fama i els diners inspiració per a crear? O són una trampa per fer-nos caure en la auto-complaença? Reflexions que inevitablement em fan pensar en els finals dels vuitanta i el nord-oest americà.
S’acaba de publicar “Grunge”, excelent recull de fotografies de Michael Lavine i textos de Thurston Moore. Aquest treball intenta documentar una escena que només tenia sentit en el seu propi aïllament i existència incestuosa. En el moment en que va ser descoberta, pels volts de 1990-91 la escena va morir. El que el món va comprar i comercialitzar ja només era un cadàver podrit.
Però mitjançant les fotos de Lavine, podem arribar a imaginar el que es va viure entre Seattle i Olympia, de la mateixa manera que unes fotos d’un explorador i aventurer ens mostraria l’existència d’una tribu perduda a l’Amazonas.
Punkie amb estil.
En aquest cas ens trobem a tribus de punks, mods, thrashers, rockers,… que van interpretar a la seva manera els aires de llibertat que els hi arribaren de California i Nova York. La seva manera de vestir-se, la seva manera de divertir-se, la seva música. Tot creat a partir de la espontaneïtat i la llibertat d’unes persones que no tenien res a perdre, ja que de fet no volien res.
Ha passat un mes des de la visita que ens van fer Pat Briggs, Ena Kostabi i en “Tiru” Velez. Aquest temps no només no ha pogut esborrar el record de la seva passional i increïble visita, sinó que l’ha elevat a l’alçada d’aquells esdeveniments mítics que explicarem un i altre cop als nets. Quina presència la de l’amic Briggs! Quin aura i quin portent de veu! Unes qualitats només reservades als éssers especials, i que en el cas del líder de Psychotica, hi són, i en escreix. Els seus canvis de vestuari, gestos, i mirades, però sobretot la veu. Una veu potent, rica en color i portadora d’uns sentiments provinents del fons d’una ànima immensa. I quina presència la de l’amic Kostabi. L’enigmàtic Ena, vestit amb un barret, cabellera rossa i faccions marcades. La seva guitarra, sense estridències, omplint buits i jugant amb la veu de Briggs i el cello d’en Vélez. Sempre present, però desapercebut, inalterable, com un fantasma. L’aparició de diverses gravacions dels dos concerts estatals al Youtube amb qualitat professional ens fan creure en la més que possible aparició d’un DVD oficial amb algun concert. Pot ser un regal inesperat per a uns fans de Psychotica a qui el destí ha tractat cruelment durant els últims deu anys. Per acabar-ho d’adobar, Psychotica van estar acompanyats per Mae Kurtz and The Fakers, sorprenent i suggeridor grup barceloní capitanejat per la enigmàtica Mae Kurtz, cantant de veu profunda i presència inquietant. Movent-se per terrenys foscos i boirosos, la seva música recrea atmòsferes inquietants i plenes d’imatges misterioses. Encara poc experimentats en directe, amb una mica de rodatge i fe en la seva proposta poden fer-se en la escena de les noves avantguardes de la música actual.
Tweet This Post 
Delicious 
Digg This Post 
Facebook 
Stumble This Post
“
I amb el títol, ja ens podem fer una idea del seguit de despropòsits que ens explicarà Temboury: després de l’accidental troballa de la cigala de Hitler en un perdut bunker, el professor filo-nazi Dr. Weissman recluta a un grup d’skinheads malaguenys per a que robin la reliquia i la hi portin per a reimplantar-la en un cos ari i fer reviure el Führer. Un seguit d’aparicions estelars fan encara més especial aquest extrany i ultra-ingenu film: Jess Franco, Silvia Superstar, Bibian Norai, Eva San Marcos,… Franco, que ja va sortir a “Kárate a muerte en Torremolinos”, interpreta l’esperit del pare de Weissman, a qui se li apareix en unes al·lucinógenes visions. Franco també havia estat homenatjat a “Kàrate…” mitjançant un personatge anomenat Dr. Orloff, interpretat pel mateix Temboury, i en aquesta ocasió, l’ajudant de Weissman es diu Morpho, com el monstre assassí de “Gritos en la noche“. Silvia Superstar, lidera un grup de feministes que col·leccionen cigales de personatges històrics, i evidentment vol apoderar-se de la de Hitler. El grup d’skinheads es comporten com una colla d’inútils que amb més pena que glòria compleixen les ordres del Mad Professor. 
A la peli no hi falten mamelles, drogues i rock’n'roll. L’encarregat de la música és en Jorge Explosión. Sense un duro, però amb molta imaginació i ganes es poden fer grans coses. No tothom és capaç de barrejar el cavall de Troia, les vaques boges i les flatulències causades per la ingestió de grans quantitats de fabada asturiana amb un mínim de gràcia. Destacable la escena en que un camell es treu uns tripis dels calçotets i es veu un primer pla d’un testicle que li penja per sota! O lo fàcil que es trobar una excusa en qualsevol escena per a que una actriu ens mostri el pitram.
qualitat professional ens fan creure en la més que possible aparició d’un DVD oficial amb algun concert. Pot ser un regal inesperat per a uns fans de Psychotica a qui el destí ha tractat cruelment durant els últims deu anys. Per acabar-ho d’adobar, Psychotica van estar acompanyats per Mae Kurtz and The Fakers, sorprenent i suggeridor grup barceloní capitanejat per la enigmàtica Mae Kurtz, cantant de veu profunda i presència inquietant. Movent-se per terrenys foscos i boirosos, la seva música recrea atmòsferes inquietants i plenes d’imatges misterioses. Encara poc experimentats en directe, amb una mica de rodatge i fe en la seva proposta poden fer-se en la escena de les noves avantguardes de la música actual.